Mentre el país cau en el parany d'enrocar-se en debats estèrils sobre si cal anar junts o separats a les eleccions, el President Puigdemont concedeix una entrevista on apunta una solució diferent a la plena independència i Rajoy canvia d'estratègia i confirma que fulmina el 155. Què està passant?
El 155 ja ha passat a millor vida. Recordem que ja varem avançar en aquest blog que Rajoy havia rebut per boca del mateix Juncker, el dia 9 de novembre del 2017, a Salamanca, durant una trobada secreta, l'exigència de posar fi a l'ús abusiu de la justícia contra els catalans. La premsa madrilenya, sempre desorientada, frisava perquè havien concedit l'honoris causa al dirigent europeu, però no es van adonar que tot plegat era una cortina de fum que ocultava la reunió que Juncker i Rajoy havien tingut en secret hores abans. Com expliquem amb més detalls en un article anterior, Rajoy va rebre, del dirigent europeu en persona, la prohibició de seguir utilitzant la justícia espanyola contra els independentistes catalans i l'ordre de començar a alliberar els presos polítics. Això significava la mort i enterrament del 155. Nosaltres ho varem predir. Al dia següent, Carme Forcadell, era alliberada sota fiança i s'anunciava, per part del govern espanyol, que el 155 no s'aplicaria si guanyaven els independentistes el 21D. Això contradeia les amenaces que havia fet el vice-president del Senat espanyol, pocs dies abans.
Rajoy ho acaba de reblar. Per postres, un dia després, l'11 de novembre del 2017, els advocats dels presos polítics catalans, comencen a informar que l'alliberament dels seus clients era imminent. Rajoy estava complint fil per randa les ordres de Juncker. I avui, 13 de novembre del 2017, en declaracions al diari alemany Handelsblatt, Rajoy diu que el seu executiu no té ‘pla B’ en el cas que els independentistes repeteixin la majoria absoluta al Parlament de Catalunya a les eleccions del 21D. “L’únic pla que tenim és assegurar que el futur govern català compleixi la llei”, ha dit. El que Rajoy no explica és com s'ho farà per fer complir la llei, ara que ja no té el permís de la UE per manegar la fiscalia al seu gust. Ho veiem molt difícil. Tanmateix, aquestes declaracions de Rajoy, enterren definitivament el 155 i confirmen que el govern espanyol ha fet perdre la paciència, una vegada més, als dirigents de la Unió Europea, amb les seves males arts. Com també ja avancem en un altre article, compte perquè ara el PP es veu acorralat. Sense militars, ni policies, ni jutges, traurà al carrer als ultres espanyolistes neo-nazis, l'últim recurs que li queda, per intentar continuar atemorint l'electorat català.
Les declaracions del President Puigdemont a Le Soir. No hem pogut llegir completament l'entrevista de Carles Puigdemont a Le Soir, perquè funciona amb subscripció i cap altre mitjà l'ha reproduït íntegrament en obert. En tot cas, la premsa espanyolista ràpidament ha fet una lectura interessada i errònia de les declaracions del President. Vilaweb ja ho ha denunciat. Tanmateix, amb el poc que sabem, i tenint en compte que el titular està bastant forçat pel periodista, semblaria que Puigdemont ja ens està preparant per a la negociació a tres bandes prevista per després del 21D. Perquè ho diem? Perquè el President ha obert la possibilitat d'acceptar solucions que no passin per la plena independència. El periodista Jurek Kuczkiewicz, a l'entrevista, li qüestiona que l’independentisme pugui renunciar al seu objectiu i pregunta al President: ‘Una altra solució que no sigui la independència és possible?’ Puigdemont li respon que sempre ha estat possible, però avisa que ell mateix ho ha intentat sense aconseguir-ho. Acte seguit, el periodista belga li pregunta: ‘Llavors, vostè no és dels que diu independència o mort?’. I el President li explica que ell mai no ha donat suport a aquesta estratègia. ‘Jo encara estic a favor d’arribar a un acord’, diu textualment. I, tot i això, torna a recordar que és molt difícil negociar amb l’estat espanyol.
Porta oberta a una independència diferent. Es evident que si a aquestes alçades Puigdemont té voluntat d'un acord, és perquè alguna cosa s'ha parlat ja, com advertim en articles anteriors. Però si hi ha negociació, l'acord que en sortirà necessitarà que les dues parts hagin cedit bastant. El President ens comença a preparar en aquest sentit. Sap que difícilment sortira una independència com ens imaginem. Tindrem una independència diferent, imaginativa. El mateix President ho explica: "No és una qüestió d'Estats, ni de fronteres, ni de passaports. Nosaltres volem simplement disposar d'eines per a ser nosaltres mateixos, per gestionar els nostres problemes".
Comencem la negociació amb força. La República Catalana ja esta proclamada, i aquesta és la nostra força de sortida en una negociació. Però si la UE obliga Espanya a pactar, més val que tinguem també uns resultats excel·lents a les eleccions del desembre. Tot i així, el govern espanyol es presentarà oferint exactament el que ja tenim, l'autonomia. A partir d'aquí, les dues parts es trobaran en un punt més o menys intermig. Espanya mai acceptarà la plena independència i Catalunya no acceptarà mai tornar a l'autonomia i exigirà un increment palpable de la seva sobirania. Hi ha fórmules imaginatives que podrien donar solució al conflicte. Hi ha models que, sense trencar Espanya, són independències 'de facto'. Ara bé, quina garantia tenim que Espanya respectarà allò acordat? Aquest és el pinyol del problema. Caldrà tractar aquest tema en una altra ocasió.
Hola
ResponEliminaBé, ja ho veurem com acaba finalment tot això.
Efectivament, tal com dieu, ahir jo també vaig llegir a VilaWeb l'aclariment que feien de les paraules d'en Puigdemont al diari belga "Le Soir" i sobre la volguda descontextualitzáciò d'aquesta frase respecte a l'article sencer que tant capciosament es varen afanyar a publicar els tabloides del règim, tot per mirar d'escampar als quatre vents patris una suposada baixada de pantalons del President pel que fa a les seves (i de retruc, les del poble) aspiracions d'indepedència, i de que, vist l'aparent fracás del procés, l'"impossibilitat" d'anar més enllá per cap més via "legitima" i de adonar-se de que ell mateix es troba (aparentment) en un carreró sense sortida, li hi convé més volguer tornar, com aquell que no vol la cosa, cap el statu quo autonomista establert.
Per la banda d'en Rajoy però, a més a més de les seves declaracions que hi mencionéu avui al vostre article, el president espanyol, en una amplia entrevista radiofònica mantinguda avui a la COPE -i recollida després per tots els mitjans- apart d'insistir-hi molt en les clàsiques bajanades peperas de lo molt eficaços i demòcrates que ells són i de el moltissim que el govern ens ha enganyat i de el molt malament que estava planificat tot, també ha fet menció "quasi sense voler" a coses com ara el concert econòmic basc i al fur navarrès...
Si a tot això l'hi afegim els raonaments del final del vostre article on hi feu menció de les possibles altres solucions imaginatives alternatives que poden haver-hi per mirar de solucionar el conflicte, més lo de mirar de trobar "alguna mena d'independència de facto" per tal de no trencar el fotut dogma que suposa pels espanyols la seva "Sacrosanta Unidad de España" i que tant s'enfurismen si els ho toquen, i ho sacsegem molt bé, doncs siguent molt optimiste, i deixant de banda la possibilitat d'esdevenir un estat independent en forma de República amb tots els ets i uts, el cóctel més imaginatiu que se m'acut que podria sortir-ne d'aquestes barrejas i que quedés fora de l'actual marc autonòmic, és l'Estat Lliure Associat, tipus Puerto Rico amb els Estats Units...
Però per això s'hauria de reformar la Constitució -suposo- i preparem-nos, perquè si arriba el cas, el "café para todos" estarà servit i ens tocará pagar el convit, com sempre.
Llavors, si agafem com a bàse el que també vosaltres dieu -i que n'és ben cert- de que les posicions de partida per a uns i altres damunt l'hipotètica taula de negociaciò serien, per la banda d'Espanya, oferir a Catalunya que torni com si rés al règim autonòmic vigent, per la banda de Catalunya no està tant clar que hi pot posar s'hi té que renunciar d'entrada a l'independència "normal i corrent", i l'oferiment del pas enrera al autonomisme tal com està concebit ara com ara no sembla una opció gaire acceptable.
Aleshores, si el màxim (la República Independent) per la banda de Catalunya la descartem, i el minim amb el que crec que es podria començar a negociar, no sembla que pugui anar més enllá de posar a sobre de la taula alguna mena de concert econòmic com ara el basc -més que rés per quedar dins del actual marc autonòmic amb un altre "feeling" i per poguer anar rapid mirant de no haver de fer massa canvis a la Constitució- us pregunto:
Què hi creieu que n'hi al mig que ens pugui mereixer la pena el haver fet el llarg procés, els cops de porra al poble l'1-O, la presó de mig govern i l'exili del altre mig i del mateix President?
Gràcies.
Josep