Passa al contingut principal

Els Estats Units ja varen resoldre el tema de les secessions internes al segle XVIII


Els actuals líders polítics europeus estan prenent el pèl als ciutadans de Catalunya i a tots els ciutadans d'Europa. Resoldre el tema de les secessions internes de la Unió Europea no és difícil de gestionar i els Estats Units ja varen solucionar-ho al segle XVIII.

Vergonya europea. Els mandataris europeus estan fent fer a Europa un paper ben ridícul i galdós per encobrir un estat feixista com Espanya i perpetuar un conflicte que no presenta massa problemes de resolució en el segle XXI. Molt probablement pagaran davant els jutges per la pèssima gestió d'un tema que ja haurien d'haver previst i resolt. Per la seva irresponsabilitat en un assumpte que ja ha provocat ferits, repressió, confiscacions econòmiques i empresonaments injustificats contra ciutadans europeus per part d'un dels estats membres.

Solucions en secret. Sospitem que ja hi ha en curs una taula de negociacions a tres bandes que, de moment, mantenen en secret. Ho hem explicat en articles anteriors. Però la UE està allargant i complicant innecessàriament un assumpte que té una fàcil solució.

Secessions internes. Les secessions dintre de la Unió Europea són perfectament possibles i els Estats Units les varen gestionar amb absoluta normalitat democràtica ja als segles XVIII i XIX, tal i com ens recorda l'economista Fernando Betacor en el seu article a la publicació europea Social Europe, titulat Catalonia: Death Of The European Dream, del qual reproduïm un fragment més avall. Els Estats Units van ensenyar-nos el camí als europeus. Aquí teniu el fragment de l'article on es detalla l'assumpte:

"La història dels Estats Units, una veritable unió federal, demostra que és possible gestionar el que passa a Catalunya des de la Unió Europea. Als Estats Units, l'estat de Vermont es va separar pacíficament de Nova York i va ser admès a la Unió el 1791. Kentucky va demanar separar-se de Virgínia i formar un estat separat, que es va acordar en 1792. Maine es va separar de Massachusetts i va ser admès pacíficament a la Unió el 1820. La secessió dins de la La Unió mai va ser un problema per als nord-americans. En un context de la UE, Catalunya està intentant el que va funcionar per Vermont, Kentucky i Maine: la secessió dintre de la Unió. 

El PIB europeu no variaria ni un sol cèntim. No es crearan noves fronteres, excepte les purament administratives (que ja existeixen a un nivell diferent). El Parlament Europeu ni tan sols hauria de ser engrandit: els catalans podrien ocupar els escons abandonats pel Regne Unit. Dit d'una altra manera, res no canviaria, llevat que una antiga bandera reemplaçaria una altra als edificis públics. La bandera més important seguiria sent la Blau i Or d'Europa. Aquest és el fracàs d'Europa: el fracàs d'avançar més enllà d'un club d'estats membres."

Fragment de l'article a Social Europe | Catalonia: Death Of The European Dream https://www.socialeurope.eu/betacanor

Incompetència política europea al segle XXI. Com pot ser que polítics professionals del segle XXI no aportin solucions quan ja existeixen aquests precedents? Com pot ser que es deixin portar per interessos estatals particularistes i localistes, posant en perill la integritat i evolució natural de la Unió Europea?. I el que és més greu, com poden posar en perill la llibertat i la integritat física i econòmica del mateixos ciutadans europeus? No voler resoldre de manera pragmàtica i sensata el que no és més que una simple reordenació administrativa dintre de la Unió Europea és un incompliment de les seves funcions professionals. Esperem que la taula a tres bandes estigui preparada per després del 21D. La seva obligació asseure a les parts i trobar una solució política que, ineludiblement, ha de passar per una secessió interna de Catalunya. No val a amagar el cap sota l'ala quan la història política ja ens ensenya com  resoldre de manera satisfactòria i sense escarafalls aquesta mena de tensions.


Peu de foto: Imatge de l'acta de secessió entre els estats de Kentucky i Virgínia als Estats Units d'Amèrica.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Hipòtesi: La taula de negociació a Brusel·les entre Catalunya, Espanya i la UE

La presència del President Puigdemont i d'una part del seu govern a Brussel·les fa pensar que hi ha acordada una taula de negociació internacional per Catalunya.  Tot plegat podria anar per aquí:  Hi ha negociacions. La bona notícia és que hi ha negociacions en curs i, per tant, hi podria haver acord. Es a dir, Europa ha obligat a Espanya a seure a la taula de negociacions i vol resoldre el conflicte amb certa celeritat i dintre dels paràmetres civilitzats. Volen rentar la roba bruta a casa.  Perquè Brussel·les? Perquè és on té la seu la Unió Europea. L'ambaixada catalana a Brussel·les sembla que serà el punt de trobada de les negociacions entre el Regne d'Espanya, la República Catalana i la Unió Europea. El fet que Rajoy digués fa uns dies que cessaria totes les ambaixades excepte la de Madrid i Brussel·les era sospitós. Acte seguit, Bèlgica va oferir asil polític. Quedava bastant clar que el President i el seu consell negociador demanarien l'asil per negoci

Els flamencs insinuen que hi ha una negociació internacional pel cas català

Una entrevista de Vilaweb al diputat belga Peter Luykx, que incomprensiblement ha passat desapercebuda, dóna a entendre que ja hi ha negociacions internacionals en marxa sobre la República Catalana.   Als flamencs se'ls escapa que ja hi ha una negociació sobre Catalunya.   Peter Luykx és diputat del parlament belga i president del grup d’amistat que s’ha creat en aquella cambra per seguir de prop el procés català. És flamenc i membre del partit Nova Aliança Flamenca. Si ens fixem en les seves declaracions del dia 30 d'octubre del 2017 a l' entrevista que va concedir al periodista Andreu Barnils de Vilaweb, trobem aquesta perla: "Han passat massa coses i tothom ha de saber que la negociació ha de servir per a establir les condicions del divorci , per a arribar a acords amb vista a les relacions futures entre Catalunya i Espanya . (...) Primer de tot, no crec que les eleccions resolguin el problema. Les eleccions només són una eina per a mesurar les

Quan temps pot aguantar la Unió Europea amb presos polítics catalans?

El govern espanyol continua engreixant la llista de presos polítics. Ara ens preguntem: quant temps podrà encaixar  aquesta vergonya  la Unió Europea ? I d'altra banda, ens preguntem su aquestes detencions  invaliden   el possible acord que intuïm que existeix per establir una taula de negociacions? La possibilitat d'una taula de negociació segueix vigent. Anem a pams. A l'anterior article varem plantejar-nos la possibilitat que hi hagués acordada una taula de negociació, per imposició de la Unió Europea, entre els governs de la República Catalana, del Regne d'Espanya i mediadors de la UE. Res del que ha passat invalida això. Però Espanya continua ampliant la llista de presos polítics. Tot i que ens pugui semblar difícil de creure, res del que ha passat aquests dies invalida aquesta possibilitat. Malgrat els embats cruels i injustos del govern espanyol contra els càrrecs electes del govern català, les possibilitats d'existència de la taula de negociaci

Hipòtesi: La taula de negociació a Brusel·les entre Catalunya, Espanya i la UE (II)

Si donem per cert que la Unió Europea prepara una taula de negociació entre Catalunya, Espanya i la UE, en algún moment se li devia confirmar al President Rajoy. Quan podria haver tingut lloc aquesta trobada?  Un sospitós premi Princesa d'Astúries. L a cerimònia de lliurament del Premi Princesa d'Astúries, el passat divendres 20 d'octubre de 2017, té molts números de ser el moment escollit. Recordem que en aquesta vetllada es va lliurar el Premi de la Concòrdia a la Unió Europea. Havien estat convidats els tres líders europeus a recollir del premi, però a aquesta mena de cerimònies, com a molt, hi assisteix un representant, no pas els tres. En canvi, aquesta vegada no va ser així. Una trobada extraordinària. Els periodistes i els mateixos organitzadors van trobar "extraordinari" que es desplacessin a Oviedo les tres personalitats polítiques més importants de la UE. Tot semblava molt excepcional, però ningú va pensar malament. L a presènc